18 febrero 2008

EL TEULARS DE BENIARRÉS

Una de les activitats industrials més antiga de Beniarrés, deixant a banda l’economia agrícola, va ser la fabricació de rajoles massisses i teules.

Ja en el Segle XVII funcionava aquesta industria, encara que no sabem si heretada dels moriscos. Cap a l’any 1680, amb la construcció de la nova “església de la plaça” de Beniarrés, adquireix rellevància subministrant material, “atavons i teules” per a la construcció de l’esmentat edifici, com consta en les anotacions dels llibres de comptes de l’Església. Per llavors es feia càrrec de la seua explotació la família Perez de Beniarrés, composta per dos germans: Jaime i Agustin, denominats popularment “els peresos”.


Va arribar a adquirir tal fama la qualitat de les rajoles i teules fabricades a Beniarrés, que a últims dels Segle XVII, en la construcció del temple Parroquial de la nostra Senyora del Castillo, de Montesa, existeixen albarans de compra de material als germans Perez de “Beniarrés”.

Donada la llunyania de la Vila de Montesa, i l’existència d’altres importants enclavaments de fabricació d teules i rajoles com Cocentaina, Albaida, Ontinyent, Xàtiva, Castelló de les Gerres i l?olleria, sobretot aquestes últimes més pròximes a Montesa, em fa reflexionar sobre dos possibilitats: primer, que el material i la mescla foren d’excel·lent qualitat, comprovat ja en la construcció del temple de Beniarrés, i segon que al ser pertanyent Beniarrés al ‘Encomanda de Perputxent de l’Ordre Militar de Montesa tinguera preferència esta industria a l’hora de subministrar material.

De totes maneres, ací queda la dada de la importància d’una industria més que centenària.

Es trobava ubicada aquesta activitat al lloc què anomenem el “Teular Vell”, situat on que hui és la confluència de la Plaça del Dr. Fleming amb l’inici de la pujada del carrer Sant Francesc.

A principis del segle XIX, concretament en 1818, es feia càrrec de la seua explotació la família de Francsico Nadal Valor.

A mitjan de l’esmentat segle, es va construir l’anomenat “Teular Nou” al voltant del camí de la “Font del Barranc del Port”, a l’era del Moreno, la torre del forn de la qual encara es conserva hui en peu.

En 1894, el “Teular Nou” era propietat de Miguel Perez que s’encarregava de la seua explotació i el “Teular Vell” era propietat de Daniel Monparter Pons, veí de Cocentaina establert a Beniarrés.

Ambdós teulars estaven al màxim de producció amb la construcció de la nova Església Parroquial de Beniarrés (1897-1900), les peces fabricades de la qual eren portades a la nit per mitjà d’una filera de persones des dels teulars fins a l’església, passant-se les rajoles de mà en mà, les quals, entre d’altres, podem observar huí a la façana del temple.

El Sistema de producció era el següent: calia extraure i seleccionar la terra a utilitzar. La terra rogenca s’aconseguia en la “Partida la Mina prop de la pedrera del “Port de Salem i l’argila blanquinosa s’extreia de la “Partida del paller”.

Amb carros de tir, la terra era portada al teular, i allí era mesclada i mòlta amb rulons de pedra tirats per una cavalleria fins que quedava convertida en pols. Després era tarmissada per a obtenir un material el més fi possible. Es mesclava amb aigua en una bassa, procurant col·locar el material que es podia utilitzar per a fabricar peces en una dia . Si sobrava es deia dur i calia moldre’l una altra vegada.

Amb gavetes de fusta es portava al terrisser, personatge principal en el procés de fabricació, el qual pastava a base de colps la pasta per a evitar que aparegueren bambolles,i aquest la col·locava als motles. Els esmentats motles podien ser per a una, dos o tres peces, quan eren teules. Per a les rajoles, el motle era de llistons de fusta amb la forma del mateix i amb anses per alçar-lo quan estava fet. Per a les teules era distint, dos peces de ferro, una plana, on es col·locava la pasta amb grandària adequada, i quan començava a ser consistent, es passava a un motle corb, amb forma de la teula, on acabava d’endurir. Tant a les teules com a les rajoles, se’ls donava una passada d’aigua amb les mans a di de formar una capa impermeable més fina a l’exterior de la peça, denominada “llavà de cara”, aplicant amb aquesta acció una espècie de dibuix, normalment ondulat, sobretot a les rajoles.


A continuació, una vegada endurida la pasta, es deixava assecar al sol en estenedors previstos a l’efecte durant dos o tres dies. Quan hi havia certa quantitat de peces fabricades, normalment unes dos o tres mil, eren especialment de manera que la calor arribara per igual a totes les peces. Per davall de les rajoles s’escampava la llenya i feixos de “argilagues i romer” i es botava foc. A cada cert temps s’afegien càrregues d’herba seca per a provocar forte flamarades. El temps de la cocció durava un mínim de 48 hores ininterrompudament cremant. Al final del procés de cocció, es tancava la boca del forn amb fang, perquè l’acció del refredament fora lenta i tota per igual.

Als dos o tres dies, s’obria, i les peces ja refredades, eren conduïdes al magatzem per a la seua posterior comercialització.

A més de ser utilitzats les r rajoles i teules per a la construcció local, també eren distribuïdes, sota demanada, en les polpacions pròximes de Gaianes, Alcosser, l’Orxa, Muro, Planes, etc.

En el directori Valenciano Bailly de 1915, apareix com a fabricant de teules a Beniarrés, Francisco Benavent.

En el “Teular Vell” estaven al seu càrrec a principis de segle el “Tio Quico el Teuler” (Francsico Ferrer Benavent) i la seua esposa la “Tia Joaquina” (Joaquina Monparler Vidal). Va deixar de funcionar a principis de la dècada dels anys 30. El forn vaser enderrocat per a eixamplar el carrer Sant Francesc en els seus primers números, el principi de la costera, pujant per la plaça Dr. Fleming actual. L’edifici ocupava part del carrer, deixant un espai d’escassament dos metres per al trànsit de la costera.

La sostrada del magatzem de lleny, es va afonar en l’hivern de 1970, quedant en l’actualitat dos parets. L’assecador, format per una coberta que descansava sobre quatre arcs rebaixats de singular esveltesa, vaser enderrocat en 1975 amb la reforma i ampliació de l’actual vivenda.

També a principis de segle, el “Teular Nou” estava regentat pel “Tio Teixidor” (Jose Moncho Gilabert) i la “Tia Morena” (Ana Mª Lopez nadal). En este lloc, la producció va estar en actiu fins a la dècada dels 50, en el que l’elaboració industrial de la rajola buit, realitzat a gran escala amb màquines, va començar a acaparar el mercat, per la qual cosa la producció manual de rajola massissa vingue a quedar desfasada.

Als anys 40, es va intentar fer unes proves de rajola buida amb la proporció de mescla utilitzada a Beniarrés , portant la pasta una empresa de Castelló de Rugat per a realitzar l’assaig, però el resultat no va ser satisfactori i es va abandonar el projecte. Així va concloure una activitat de més de 300 anys d’antiguitat i que hui només queda en la memòria dels majors.

Perquè perdure aquest record he ralitzat este xicotet treball, que no haguera sigut possible sense lavaluosa ajuda de Consuelo Jordà Mengual, esposa del “Tio Pep el Teixidor” (José Moncho Lopez) i les excel·lents explicacions de Jose Maria Calbo Marzal, sobre el sistema de producció i la tècnica emprada.

info: Revista Fent Poble, que s'edita a Beniarrés i l'autor és Jose Vicente Moncho Grau


FREDERIC JORDÁ
Beniarrés al dia

Beniarrés, viatge al llarg del temps

 
La Asociación Cultural Alicante Vivo se reserva el derecho de moderación, eliminación de comentarios malintencionados, con lenguaje ofensivo o spam. Las opiniones aquí vertidas por terceras personas no representan a la Asociación Cultural Alicante Vivo.