ONOFRE MULET MULET ~ Alicante Vivo

Recordar la vida d´un veí del poble de Gata a la Guerra de Filipines i la seua estança a aquelles terres d´ultramar (1896-1900), és donar constància de la història de tants avantpassats nostres gaters, que tingueren que lluitar a les guerres colonials en altres païssos, dins del nostre país o a les posessions que, poc a poc, anava perdent l´estat espanyol.

El soldat gater NOFRE MULET MULET, més conegut entre els seus com a Nofre “Salvador”, escrivia un diari digne dels millors escriptors de relats autobiogràfics i narracions històriques, a la Guerra de Filipines. Ben bé podia ser ell un integrant més del conegut grup de “Los últimos de Filipines”.
La seua néta, OLGA COSTA MULET, ha fet possible que rescatàrem per a la història local part d´aquell diari, ja que malauradament està incomplet. El soldat gater descriu desgarradament tots els seus testimonis i les insultants situacions per les quals passaren alguns dels espanyols a Filipines, moltes d´elles doloroses i fortes.
Per tal de no allargar l´article hem destacat la seua biografia en grans trets, sobre tot la “militar” i hem fet algunes transcripcions d´aquell relat que va portar de Filipines el soldat gater, una experiència transpassada al paper per un llaurador molt intel·ligent, que després tingué que ser soldat a la força i després botiguer, ja en el seu poble de Gata.
Els últims de Filipines
L´escriptor MANUEL LEGUINECHE al seu llibre “Yo te diré…La verdadera historia de los últimos de Filipinas” (1998, Santillana, S.A.) parla del vaixell vapor on anava el soldat gater, el “León XIII” i diu textualment: “…De regreso del Desastre…cuando el encrespado mar de la China puso en grave peligro el León XIII, que tardó siete días en una travesía que sólo dura tres…”. Més avant diu Leguineche: “…Se declaró una epidemia de sarampión a bordo del León XIII…”. A la pàgina 54 parla del front de Silang i a la pàgina 69 parla de Noveleta i la província de Cavite, llocs on també va estar el nostre protagonista.
Diu finalment Leguineche: “…En 1900 llegó Alcaide a Barcelona con una expedición de repatriados…”.
Podria ser que entre ells estiguera el gater Nofre Mulet.
Nofre Mulet Mulet ( 1875-1949 )
NOFRE MULET MULET, fill de Nofre i d´Antònia, naixqué a Gata el 26 de juliol de 1875. El dia de la Puríssima de 1894 fou allistat per “reemplazo” i classificat com a soldat. Ingressà a la Caixa de Reclutes d´Alacant i, dos dies més tard, fou sortejat, assignat-li el número 2.405. Per excedent de “cupo”, el dia 31 de març de 1895 causà baixa i passà al Pòsit de zona d´Alacant.
El 2 d´octubre de 1896 tornà a ser donat d´alta a la Primera Companyia del Segon Batalló del Regiment d´Infanteria de L´Albuera número 26. Tres dies més tard, s´incorporà al servei d´Espanya a Tarragona. A finals de novembre d´eixe mateix any, causà baixa al Batalló, perquè passà a formar part del Batalló de Caçadors Expedicionari número 7, amb destí al districte de FILIPINES.
El dia 12 de novembre de 1896 embarcà Nofre Mulet Mulet al vaixell vapor León XIII, desembarcant un mes i un dia més tard a MANILA, restant de servici de companyia fins a final d´any. El dia 4 de març de 1897 ixqué cap a SILANG on acampà. Al cap de tres dies fou testimoni de la presa de SALITRANG. El dia 5 d´abril, a les rodalies de NOVELETA, sostingué un lleuger tiroteig i assistí a la presa de SAN FRANCISCO MALABÓN. El dia 2 de maig es prengué l´actual SAN JOSÉ DE BUENAVISTA. El dia 4, JUDANG. El dia 20 passà als destacaments de MEDECANY i ALOLOT.
El 19 de juliol de 1898 se li concedí l´ús de la medalla de la campanya de LUZÓN, creada per R.D. el 28-1-1898. A juny, es desconeixia la seua ubicació i se li donà de baixa. A març de 1898 causà alta a la 4ª Companyia del Batalló de Caçadors número 12, sent la seua situació de pressoner dels insurrectes. A este respecte, la seua néta diu: “El meu avi deia que tres vegades va estar lligat a una corda per a fusilar-lo, però com sempre el posaven al final i començaven pel principi, podien escapar-se ells i altres companys”.
A finals d´abril, es disolgué el batalló i causà baixa per a passar al regiment d´Infanteria de Sevilla número 33. A juliol, fou expedit a FILIPINAS fins a cap d´any.

El dia 8 de maig de 1900 desembarcà a Barcelona el vaixell vapor León XIII, passant el nostre protagoniste amb llicència il·limitada com a repatriat a Gata. A finals de juny se li va remetre el certificat de solteria i el dia primer de juliol passà a la segona reserva, causant alta al Regiment d´Alacant número 101.
Finalment, el 19 d´agost de 1903, el donaren de baixa al cos i a l´exèrcit, com a llicenciat absolut, per portar 12 anys de servici, segons la Llei de reclutament i per observar-se en el servici una “buena conducta”.
El Capità General de València i en el seu nom el Coronel de Regiment d´Infanteria de reserva d´Alacant número 101, En Sixto Sánchez de Val, li concedí la llicència a Alcoi. Un ampli historial de tots els seus servicis a l´exèrcit i, especialment, a FILIPINES acompanyà la carta de llicència.
Ja a Gata, el seu poble, es casà amb Francesca Signes Pedrós i muntà una tenda d´ultramarins a l´actual carrer Duquessa d´Almodóvar.
El Ti Nofre “Salvador” muigué als 74 anys d´edat, el dia 3 de setembre de 1949. Està soterrat al cementeri municipal, a la part vella, de Gata.
Extracte del Diari de Guerra a Filipines del soldat gater Onofre Mulet Mulet

Los prisioneros de Camarines
“…Como ya saben nuestros lectores, por lo que decíamos en el número anterior, ayer, llegaron a nuestro puerto, procedentes de Camarines, los vapores “Castellano” y “Salvadora”. En el “Salvadora” llegaron 176 españoles que se hallaban prisioneros de los filipinos en la citada provincia y pudieron conseguir la libertad…los libertados son 146 clases y soldados del ejército español, 6 particulares, 22 religiosos franciscanos, el padre provisional del obispado de Nueva Cáceres y un religioso…”.
“Nos impresionamos tristemente al escuchar los mil insidentes dolorosos que hemos oído de labios de los mismos que han sido víctimas de atropellos sin nombre…”. “…El soldado Juan ¿Corente? Romero, uno de los que, milagrosamente, se salvaron de la matanza, tiene una herida de lanza que le atravesó el brazo izquierdo, llegando al pecho en el que afortunadamente no profundizó…Otro soldado, José Fabregas, también salvado de aquella hacatombe, tiene una puñalada en la paletilla izquierda…Y basta de citar nombres, porque se haría interminable este relato…”.
Los prisioneros de Libmanan
“…Del inhumano Vicente Ursiva, quien hizo amarrar codo con codo, autorizando toda clase de atropellos, a aquellos infelices que no tenían otra culpa que haber cumplido con su deber y ser desgraciados hasta el extremo de caer en las garras de una fiera…A las ocho de la noche llegaron por fin a San Isidro…después de haber pasado todo el día, sin comer, atravesando continuamente sementeras de palay con agua y lodo hasta la cintura, extremados de debilidad y cansancio…”.
“…Aquellos pobres cautivos procedieron a condimentarse el alimento que les habían facilitado, y mientras unos encendían fuego y limpiaban otros el arroz y la carne, los demás yacían acostados, rendidos materialmente de cansancio creyan ya que después de cenar pasarían la noche en el pueblo, pero su esperanza solo duró una hora…”.
“…Salieron del tribunal y en la plaza les hicieron formar y emprender acto seguido la marcha hacia los montes cercanos del pueblo de Himalabay y…comenzó el espantoso crimen cometido con aquellos desgraciados que estremecían de horror a todas las conciencias honradas y que hará demandar a la civilización ultrajadas un castigo para el miserable…”.

“…Obligaron a los pobres prisioneros a que emprendieran una carrera desenfrenada, atravesando sementeras sembradas de palay y llenas de agua. Al que se rezagaba lo asesinaban: así cayeron inundados en sangre que clama al cielo nuestros compatriotas, el sargento José Canals y los soldados Carlos Rolda, José Segarra y otro llamado Avenilla, cuyo nombre ignoramos, al salir del pueblo de San Fernando…”. “…Sentimos al trazar estas líneas que toda la indignación de que se halla poseída nuestra alma sube del corazón y sólo mueve la mano para hacer trazar a la pluma maldiciones y amarguras, pero es preciso continuar…Nuestro deber de narradores exige que continuemos hasta el fin la triste tarea de relatar el martirio de nuestros infortunados compatriotas, por más que nos cause dolor intenso su relato…”.

Agraïsc a la néta d´Onofre, OLGA COSTA MULET, que conserve tan bé part del diari o relat del seu avi, la seua llicenciatura com a soldat i la fotografia amb la qual comença l´article.