Disminuir texto
Publicado por Daniel
En agost de 1888, l'Ajuntament va admetre a tràmit els avantprojectes del pla de l'Eixample de la ciutat, presentats pels arquitectes José Guardiola Picó i José González Altes -es va retirar un tercer-, per entendre que ambdós eren aceptables, ja que responien a les demandes de la població , segons es dedueix d l'acta de la sesió celebrada pel Ple de l?Ajuntament, el dia 21 de setembre d'aquell mateix any. Després de mol de temps i no menys periècies , es va aprovar el presentat per González Altés, tot i que per diverses circumstàncies de caràcter legal i pressupostari, que exposa suficientment Antonio Ramos Hidalgo, en la seua obra "Evolución urbana de Alicante", el Reial Decret de 7 d'abril de 1883, amb els dictàmens preceptius i l'autorització per escometre les obres corresponents, va quedar en suspens, fins que finalment, i ja complits tots el requisits, va entrar en vigor per Reial Ordre de 8 de gener de 1898.
En l'endemig , el 15 d'abril de 1893 , es va crear la Comissió de l'Eixample, que dies més tard va acordar otorgar nom als carrers i places que hi estiguessen compreses , i que encara no en tingueses. Entre elles, la plaça de Séneca. Guardiola Picó, al seu Llibre "Alicante en el siglo venidero" (imprenta de Galdó Chápuli germans, 1897) es mostra molt crític amb la urgència municipal a l'hora de posar en marxa l'ambiciós pla, i descriu la citada plaça , en una zona compresa entre les avingudes del doctor Gadea i de José de Salamanca (aleshores barranc de Sant Blai), i en la qual tenia la seua desembocadura els carrers de Churruca i d'Isabel la Católica "que partian de la de Maisonnave". No obstant això , al projecte definitivamente aprovat, "la plaça titulada de Séneca" es va situar més a l'est.
En un plànol de 1920, la plaça de Séneca ja apareix delimitada pels carrer de Barrejón (actualment de Portugal), pintor Llorenç Casanova, Aparicio i Cano Manrique (hui, Itàlia). Els carrers de Barrejón i Cano Manrique, es van retolar en la segona meitat de passat segle, en honor de qui foren governadors civils de la província, el Sr. Eugenio Barrejón i el Sr. Manuel Cano Manrique. Immediatament després de la guerra civil, l'Ajuntament va canviar els noms de les esmentades vies urbanes pels de Portugal i Itàlia, en agraïment als dos països, per l'ajuda que havien prestat als exèrcits del general Franco.
El Carrer d'Aparicio es va anomenar així en atenció al Sr. José Aparicio, a qui Ferran VII va distinguir nomenant-lo el seu pintor de Cambra. Quan va morir, el 1838, el nostre Ajuntament va acordar donar-li el seu nom al carrer de Cadis, que es trobava entre els carrers de Sant Francesc i Baró de Finestrat. Per molt curioses i peregrines raons o desraons polítiques, la Junta Revolucionària, que va sorgir a causa dels aconteixements de 1868, va retornar al citat carrer la seua anterior titularitat. Molts anys després , cap a 1880, quan es van traçar novament víes en els terrenys pròxims a la fàbrica de gas, es va reparar aquella irregularitat reincorporant l'il.lustres artista al nomenclàtor , al lloc que hui ocupa.
El també pintor alcoià Llorenç Casanova va tenir la seua Acadèmia de Pintura, en l'aleshores carrer de Quijano. En faltar, l'any 1900, la corporació municipal li va retre homenatge i va retolar amb el seu nom el carrer citat anteriorment, segons ens informa el prevere i cronista provincial Sr. Gonzalo Vidal Tur.
Planol original de l'Estació d'Autobusos
De la plaça de Séneca queden mots records, moltes anècdotes i ell bullit dels treballadors de les boteries, dels tallers, dels magatzems de salons, dels petis comerços, de les botiguetes que hi havía al voltant. Espai rectangular obert "sense pressupost d'enjardinament, en el projecte de l'Eixample", era territori, un poc remor, però suggerent per als jocs i aventures d'una xicalla desprovista d'uns altres recursos , però vivaç, imaginativa i transhument per una ciutat obstinada en polvoritzar les limitacions que havien collapsat el seu desenrotllament. Finalitzada la contesa incivil , i a la primeria de la dècada dels quaranta, potser, molts conciutadans facen memória de l'aconteixement que va significar la gran vela d'un cir -¿el Corzana?- que es va alçar en mig de la plaça i que va suposar una atracció multitudinària: el major espectacle del món; si més d'aquell´món que era el nostre, el de la nostra infància, el de la nostra inno´`encia i el de les nostres inquietuds.
No mol després, la plaça de Séneca fou sentenciada: Al seu lloc anava a construir-se una moderna Estació d'Autobusos i unes cases amb accés per Pintor Aparicio, per a funcionaris i mestres. El 1947, es van consumar les obres. Animades per l'alcalde Roman Bono Marín, el seu succesor en el cárrec , el Sr. Montesinos Gómez, va inaugurar finalmente les seues dependències, en un acte presidit pel governador civil, el Sr. José María Paternina. Era el 21 de juny. Aquella mateixa nit, es vanplantar vint-i-set fogueres: començava així una nova edició de les festes de Sant Joan.
Manuel Montesinos Gómiz, Alcalde d'Alacant que va inaugurar l'Estació d'Autobusos
Aquell magnífic edifici el va dissenyar l'arquitecte titular de l'Ajuntament, el sr. Félix de Azúa, i amb ell van treballar , en el projecte i en la seua realització, els aparelladors Alfonso Prats i Cristobal Hernández. Certament , amb la moderna Estació Central d'Autobusos es va aconseguir materialitzar un interés municipal, anhelat per moltes altres capitals de província. I la nostra ciutat fou una de
les primeres que va disposar d'una Estació que comptava amb diversos serveis per als viatgers, que incloïa passos subterranis obligats, en un principi, per a accedir a una o una altra andana; megafonía per la qual s'avisava de les arribades i eixides dels vehicles, i de qualsevol altra indicència; finestra d'informació ; cafeteria ; venda de premsa i estanc, i moltes altres coses.
les primeres que va disposar d'una Estació que comptava amb diversos serveis per als viatgers, que incloïa passos subterranis obligats, en un principi, per a accedir a una o una altra andana; megafonía per la qual s'avisava de les arribades i eixides dels vehicles, i de qualsevol altra indicència; finestra d'informació ; cafeteria ; venda de premsa i estanc, i moltes altres coses.El vint-i-huit de febrer, en sessió corporativa, s'havia aprovat el reglament , i en el seu article cinq´`e s'advertía que els òmnibus no podien realitzar cap parada, en el trajecte comprés entre les casetes d'arbitris i la terminal, ni tan sols on es trobaven situades les antigues agències de les respectives línies, les quals havien estat clausurades i substituïdes per les taquilles que les empreses concesionàries tenien disposades a l'espaiós vestíbul de l'Estació. Mesos abans, el Sr. Rafael Alberola Herrera haía sol.licitat l'oportú informe per a establir una línia regular de viatgers entre Alacant i Madrid, mentre que Juan Valero Campomanes, propietari i primer director de Radio Alicante, havía demanat unlocal enl'edifici, a l'objecte d'instal.lar-hi un servei de telegrames per teléfon; també , es negociava una expendedoria de tabacs, timbres de l'estat i administració de loteria.
Per la seua banda, el Sr. Félix de Azúa , el deu de març d'aquell any, va prevenir una zona d'influència en la qual no es podien establir bars, ni quioscos, ni estancs, ni tallers, per tal de defensar així els interesos dels concessionaris d'aquells serveis , en la mateixa Estació d'Autobusos.
El dia de la inauguració , a més de les autoritats ja esmentades, van assistir el president de la Diputació, el Sr. José Martínez Alejos, edils, jerquies civils i militars, i el canonge magistral de la col.legiata de Sant Nicolau, qui va beneir les depenències . Per últim, el "Café Aitana" , proietat del Sr. Sebastián Espí, va servir un vi d'honor a tots els invitats. Invitats que van admirar, com els usuaris d'aleshores i d'ara , els al.legòrics i esplèndits murals de Gastó Castelló.
Aquell any fou l'últim que es va plantar la foguera Plaça de Séneca. Quam en l'any 1950 va tornar la plantar-se un nou monument -després d'un trienni d'absències- ja es va anomenar de Séneca-Autobusos.
Havia canviat substancialment l'urbanisme d'aquell sector, s'havia revitalitzat i havia crescut considerablement el trànsit desl vianants i rodar, i les activitats comercials. La Plaça de Séneca que va arribar de l'Eixample, ja era i és una pàgina en la memòria històrica i una instantània de celul.loide.
Gastón Castelló pintant el seu mosaic
Séneca , una plaça per a la memòria
1947: Any de l'inauguració de l'Estació d'Autobusos
Escrit per a la Foguera Séneca-Autobusos i editat amb la col.laboració de l'Ajuntament d'Alacant
