ALACANT ALFONSÍ?

Aquest article està dedicat a destacar el curt període, l’escassa influencia, el caràcter militar i per últim, la limitada actuació demogràfica que suposà la conquista castellana d’Alacant per part d’Alfons X el Savi. Per això presente les següents línies que pertanyen al estudi preliminar que realitzà el investigador Eduardo Camarero Casas al voltant de la publicació, en 1997, per part de la Diputació Provincial d’Alacant de l’edició facsímil del “Libro Antiguo de Beneficios de la Parroquial Iglesia de Santa María”, el qual consisteix en una recopilació de les clausules testamentàries extraides del “Llibre de Testaments de la Cort d’Alacant”. Tan sols he triat aquells paràgrafs que tracten aquest tema i els he traduït a la nostra llengua. El meu reconeixement més sincer al treball d’aquest autor.
         

Així a la pàgina 17 esmenta l’autor: “Pel que toca a la repoblació cristiana de la vila alacantina, la manca del Llibre del Repartiment, en priva de la font principal de la qual extraure el nombre i procedència dels nous pobladors. El contingut dels privilegis alfonsins hi ha que contemplar-ho com la expressió dels seus desitjos més que com una realitat, entre d’altres motius perquè els contingents repobladors castellans –i així ho reconeixen tots els historiadors- eren escassos i consistien bàsicament en homes d’armes, entre els quals hauria alguns cavallers i fijosdalgo”, però més peons i ballesters, capacitats per nodrir alguns dels oficis més elementals, però poc avesats per a exercir com artesans, mercaders i homes sabedors de mar. Els cavallers passaren a constituir el patriciat urbà, acaparant els alts càrrecs municipals.”

I continua: “Pel que toca a la seua procedència, com apunta J. Hinojosa (1), la majoria dels pobladors eren de la corona d’Aragó, seguits pels castellans, afirmació què, malgrat estar referida a Oriola, podria molt bé fer-se extensiva a Alacant. La nòmina dels testaments recollits en el Llibre de Beneficis de Santa Maria està format en un 80% per originaris de la corona d’Aragó, mentre que tan sols el 20% són castellans.”
         

Eduardo Camarero destaca la preocupació del monarca castellà per afavorir l’assentament de pobladors de tota l’escala social i detalla: “De les terres d’aquest terme diu el rei Savi ‘et mandamos partir entre ellos los heredamientos que y avie...’, no obstant, els castellans es mostraren reacis a establir-se en les terres alacantines, per la qual cosa conclou que malgrat els seus esforços: ‘la villa era mal poblada’.”
     

I més endavant escriu: “La sobirania castellana sobre la vila d’Alacant es mantingué escassament mig segle (1247-1296)“. Després descriu com els desacord entre els monarques castellà i català, impulsaren a Jaume II a iniciar la conquesta i annexió d’aquestes contrades al Regne de València: “Prèviament havia comminat per escrit als alcaids dels castells d’Oriola, Montagut, Cartagena i Alacant que li feren lliurament d’aquells sense oposició, malgrat que l’advertència fou ignorada”. També sabem qual fou el final de l’alcaid rebel d’Alacant a mans del mateix nou rei.
    

Compartisc l’opinió que els historiadors professionals han descobert els darrers 30 anys, que al voltant d’Alfons X i l’ocupació castellana d’Alacant ha existit un mite fundacional d’Alacant fals i fal.laç. Tota la política castellana de Ferran III i Alfons X fou un projecte, una llavor, etc. La conquesta de Jaume II acabà amb tot això de forma definitiva. Els reis castellans en el segle XIII, estaven més preocupats per la colonització d’Andalusia. Per a els reis castellans la Mediterrània era un espai menor, inferior. Per a la Corona Catalana en el segle XIII era prioritari, la qual cosa explica el interès i encert de la campanya de Jaume II.

Miquel Àngel Martinez

(1) Demografia y poblamiento en Alicante durante la baja Edad Media: siglos XIII-XV”. Estudios de Historia Medieval en Homenaje a Luis Suárez. Valladolid, 1991. P.267-282